Formació i professionalitat més enllà de la teoria

Per Maria Rosa Estela, coordinadora d’Espais Familiars ”Juguem Plegats”. @manresa_rosa

Oportunitats que ens dóna la vida…

Com es poden proposar uns objectius per aquests pròxims 15 anys pel que fa a l’educació de la primera infància? Pregunta que em suposa  una resposta molt difícil per la complexitat que comporta juntament amb la incertesa del  moment.

La meva trajectòria de més de 40 anys en el món educatiu, ha passat per diferents formacions i experiències. Inicio el meu camí com a mestra en l’àmbit de l’escola privada i concertada, i segueixo com pedagoga terapèutica en el camp de l’educació especial. Cada vegada m’endinso més en el món de la psicologia perquè des del principi el meu objectiu ha estat aconseguir una formació el més diversificada possible.

Em mou una inquietud permanent per aprendre, conèixer i avançar… però al mateix temps m’acompanya un sentiment d’humilitat permanent que em fa pensar que mai no en sé prou ni tampoc sé de tot. Com molt  important en  la meva tasca, prioritzo tot el treball d’invertir en i per la primera infància.

En el món de l’ensenyament, des de l’escola de magisteri, la mateixa universitat, fins a qualsevol formació formal realitzada he trobat en  diferents nivells recursos, prou enriquidors en quan a teoria i aportació de coneixements, però  sempre insuficients perquè hi ha una “formació” que no s’explica en llibres. És aquesta part més “humana” que suposa la connexió amb les emocions, al marge de la teoria establerta.

En moments de canvis a vegades es presenten oportunitats. L’oportunitat que m’ha proporcionat la vida professional ha estat entrar a formar part del món dels Espais Familiars des de l’any 1997. A partir d’aquí i d’aquesta experiència,  és des d’on voldria incidir amb uns objectius de futur però abans exposar el contingut d’aquesta oportunitat, que segueix el model establert per Françoise Doltó a França.

Mirant endins, veig els Espais Familiars de petita infància com una plataforma especial des d’on poder prevenir, detectar i promocionar les capacitats dels infants i de les seves famílies. On poder observar i potenciar per sobre de tot les relacions, els vincles i el mateix procés d’autonomia dels més petits acompanyats dels adults que en tenen cura. És un lloc de resposta a la necessitat, de donar suport a les famílies amb infants. Aquesta funció preventiva promou i genera salut en les relacions entre grans i petits.

Veig els espais familiars un lloc on l’atenció es situa de forma específica en la petita infància però els infants no estan sols, sinó acompanyats d’un adult que en té cura. On l’atenció i la mirada es posa en ells però al mateix temps està dirigida a la família. On l’atenció dels professionals es manifesta en forma d’un acompanyament respectuós vers els diferents estils d’educació i de criança.

Treballar per la petita infància en un Espai Familiar em permet descobrir que aquest treball d’acompanyament té un sentit; jo em puc identificar amb aquest model i puc compartir la seva filosofia.

Veig l’Espai Familiar com un lloc de trobada, d’acollida, de relació, d’intercanvi d’experiències, de paraula i d’escolta. Les nostres famílies són cada vegada més petites. Més centrades en petits nuclis i tancades en elles mateixes. Les famílies àmplies d’abans pràcticament han desaparegut. En aquelles grans famílies el saber era una mica de tots. La criança era una tasca compartida.  La veu i la paraula dels més grans era l’acompanyament vers les mares, sobretot, perquè poguessin entendre i saber sortir d’una situació preocupant, d’un dubte. També vers els pares, els fills i les filles eren una mica de tots. Hi havia molts “sabers”, si no ho sabia un, ho sabia l’altre i es compartien en un món de paraules. I, la responsabilitat, era una cosa de tots.

A l’Espai Familiar aquestes paraules compartides són l’eina amb la qual ens retro-alimentem els uns als altres. És com “l’aliment” simbòlic que ajuda a créixer els nostres infants petits. Els pares, les mares, els avis, les àvies són acollits sense ser avaluats ni jutjats. No hi ha bones mares ni bons pares sinó mares i pares competents i diferents.

Són espais privilegiats. Espais que ofereixen un “lloc físic” de caire universal, per estar, per compartir, per criar un fill, on s’accepten les persones sense condicions, tal i com són, amb l’acompanyament de professionals que no jutgen, que no es situen en el lloc del saber i del instruir sinó en el de respectar i cuidar. Espais privilegiats on poder escoltar la veu de cadascú i cadascú pot escoltar les veus dels altres. On hi ha altres mares, altres pares, altres famílies amb situacions i dubtes diferents, emocions i qüestions plantejades de forma, també, diferent al voltant de cada vida i cada moment.

Són espais on es donen les condicions per una cultura d’infància que potencia  la seguretat perquè es parteix de les capacitats que els progenitors tenen per fer de pares i mares cuidadors i educadors dels fills, essent més conscients de les seves pròpies fortaleses.

Es promouen relacions obertes amb la interacció de diferents generacions que connecten emocionalment i poden fer present  “el nen”  interior de cadascú.

Són serveis atípics i diferents d’altres que també atenen aquesta franja d’edat tan primerenca. La intervenció professional no està situada en cap professió concreta. Els professionals són persones que han de poder “oblidar” la seva titulació acadèmica per situar-se en un pla d’acompanyament, acollida, diàleg, escolta, empatia, respecte, amb habilitats comunicatives i altres capacitats per saber actuar de forma “espontània” davant les diferents situacions que poden sorgir.

Són professionals procedents de diferents formacions per així obtenir una visió més oberta i plural de tot allò que passa durant l’estada de les famílies a l’Espai Familiar.

Són serveis amb punts forts, com el reconeixement que fan de les competències familiars, el tracte de respecte per la diversitat com un dret, l’oferiment de suport a totes les persones participants, l’atorgament del mateix  protagonisme a les famílies perquè totes tenen la mateixa importància, el valor de la interacció i de l’intercanvi a nivell social, entre altres.

També amb punt febles, com el poc coneixement dels Espais Familiars i de la tasca que s’hi fa per part de la mateixa administració, el desconeixement entre els mateixos professionals que treballen en pro de l’educació, la manca de recursos humans i ajuts econòmics fent que sovint siguin poc visibles en el conjunt.

En un paràgraf del capítol II de la llei 18/2003 de suport a les famílies, es recull:

“les administracions competents han de regular els serveis complementaris que tinguin com a finalitat l’atenció educativa de l’infant, entre els quals hi ha els següents: els espais educatius d’orientació familiar, que tenen com a objectiu constituir llocs de trobada per a infants de fins a tres anys i per a llurs famílies, per tal d’afavorir l’ajuda mútua entre famílies per mitjà d’intercanvis i l’assessorament professional i oferir formació pre-maternal i post-maternal, orientació i suport a les famílies en els primers anys de vida dels infants”.

Aquesta llei reconeix aquest suport que necessiten les famílies en els primers anys de vida dels infants i promou que no es pot limitar l’oferta de serveis per aquesta franja d’edat només a les escoles bressol, perquè no sempre suposen a les famílies la solució més adequada.

És necessari continuar amb la creació de recursos perquè els pares i les mares   com primers educadors puguin trobar espais de qualitat per compartir estones amb els seus fills i filles.

Promocionar i potenciar els Espais Familiars hauria de ser un repte clar des d’ara en endavant.

Proporcionar els mitjans de formació a diferents professionals perquè la seva intervenció sigui de qualitat.

Apoderar les famílies per rescatar els seus valors intrínsecs com generadors de canvis i de creixement.

Contemplar les diferents disciplines relacionades amb petita infància,  valorant les connexions existents entre unes i altres.

A mode de conclusió, una visió de futur és possible amb la proposta de treballar més conjuntament amb bona metodologia de xarxa, amb uns objectius comuns i connectats amb la realitat del món.

TwitterFacebookGoogle+LinkedInEmail

  1. Em sembla molt interessant i necessari trobar noves maneres de formar als docents , canals que impliquin el fons i la forma; destriar el gra de la palla del que en què és necessari formar i de quina manera, mitjançant quina forma .

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>